Site preloader
Armand Optics

Correcció visual

Correcció visual

MIOPIA

Tal i com hem vist, la funció dels diferents medis transparents de l’ull és formar a la retina la imatge que volem veure, de la mateixa manera que en una camara de fotos, la missió de l’objectiu és que la imatge que fotografiem, es formi en la pel·lícula. Si la imatge es forma davant o darrere de la pelicula, aquesta sortirá borrosa. Un ull miop es aquell que forma les imatges procedents de l’infinit (uns 5 metres, igual que en les cámeres de fotografiar) per davant de la retina. Per aquesta raó, la imatge que arriba a la retina no es nítida, i es transmet d’aqueta manera al cervell.

 

Símptomes

D’aquesta manera, podem concluir que el primer símptoma d’un ull miop és una visió llunyana borrosa. Anem a profunditzar en aquests detalls. Els rajos de llum que provenen del infinit, (insisteixo a pensar que se els rajos entressin divergint, convergirien més aprop de la retina, o fins i tot en la mateixa retina. Es a dir, es veuria mes borrós, o fins i tot totalment nítid. es a dir, es veuria menys emborronat, o totalment nítid. Quan succeix aixó? doncs, sencillament quan els rajos (la imatge que volem veure) estàn en la posició propera (menys de 5 metres). Així doncs, ja tenim una altre característica de l’ull miop. Un miop veu malament de lluny, pero veu bé d’aprop. No obstant, resulta obvi que si una persona és miop de moltes dioptríes, per a veure bé d’aprop haurà d’aproparse molt a aquella cosa que vulgui veure be, cosa que resulta molt cansada i incómoda.

 

Correcció

I com corretgiríem un ull miop? ja hem donat la resposta, s’hauria de portar a la retina la imatge que normalment es forma per davant d’aquesta. Ja hem vist que si els rajos entren divergents, es produeix aquest fet. Així doncs, haurem de colocar una lenta davant de l’ull que ens faci aquest efecte. Aixó ho fa una lent negativa, la característica principas física de la qual es que pel centre és més prima que pels cantons. És per aixó que com més petita sigui la montura escollida, i més rodona (es a dir, sense puntes), més prims seràn els vidres.

 

Causes

I, per que pot formarse la imatge abans de la retina i no al seu lloc? hi ha diverses causes. Les més habituals són: una longitud del ull o una poténcia d’aquest massa gran (deguda a la corbatura corneal o a l’índex de refracció variat per un transtorn metabólic de qualsevol dels medis transparents de l’ull).

 

Es hereditària la miopia?

Podem dir que la miopia te un gran component hereditari. Es a dir, que el més probable és que de pares miops surtin fills miops. Jo afegiria que és la “predisposició” a tenir miopia el que realment es hereditari. Enllaçat amb aixó, hi ha una gran cantitat de teories sobre la formació de la miopia.

 

Època escolar

Si un ull te predisposició a ser miop, es fara miop en el moment que se li requereixi un esforç visual en visió propera superior al habitual. Aixó sol succeïr per primera vegafa a la vida en la época d’escolarització. És per aixó que normalment apareix la miopia en aquestes edads. La explicació és bastant llógica: l’ull es fa miop per a aconseguir un menor esforç en visió propera (el cervell humà és molt sabi). Es a dir, que es sacrifica la visió de lluny per a obtindre una major comoditat de prop. Qué passa si es corretgeix a un nen la miopia totalment? doncs que es restaura la situació anterior, en la que el ull, per no haber de fer esforç, es dona de sí i s’hi torma més de miop. És per aixó que se sol corretgir la miopia un pèl per sota de la seva totalitat. En alguns casos, fins i tot corretgirem amb lents bifocals, amb una graduació per a lluny i una altre per aprop. Concluirem dient que la miopia és la adaptació típica del sistema visual a la visió propera, doncs, com ja hem vist, l’ull humà està preparat per a traballar a distància esencialment, pero amb la possibilitat d’adaptarse per l’acomodació a la visió propera.

 

Es pot curar la miopia?

No es pot “curar”la miopia, ja que no és una enfermetat. Es pot corretgir amb ulleres o lents de contacte. Ara bé, desde sempre s’ha estudiat el métode de eliminar la miopia i evitar l’ús d’aquestes lents correctores. En citarem alguns. Antigament, hi havia maneres força curioses. La més traumática era extraure el cristalí (en casos de miopies molt altes, 10 a 15 dioptries, que ve a ser la poténcia dióptrica d’aquest mateix. Una altre manera consistia en extraure la còrnea, congelarla i moldejarla per tal de fer variar la seva corbatura i eliminar així el problema. D’aquí a la queratotomia radial només faltaba un pas. Aquest métode consisteix en fer unes incisions radials en la còrnea, per fer variar la seva curbatura i donar-li menys poténcia, i que les imatges es formin en la retina. Arribem aquí a la técnica més utilitzada d’avui dia. Aquesta és en línies generals similar a la anterior, per executada amb làser. Càlculs fets i posats en pràctica per moderns i complexes sistemes d’ordinadors. Pero, es convenient operarse? be, be, aquest és un tema delicat. La primera cosa que hem de dir es que cada cas és diferent i que és imprescindible que un oftalmòleg ens examini o aconselli. La meva opinió personal és fàcil: DEPÈN.

DEPÈN, és cert que els únics inconvenients que es plantejes són els mateixos que en qualsevol intervenció quirúrgica (en aquest cas no deixa de ser una “agresió” a un ull sa.). Hem de sumar un altre risc: encara falta constatar el comportament de una còrnea postoperatiora en un llarg període de temps. Tot i que en aquest aspecte, les perspectives semblen bones. Així que hem de sumar ventatges i desventatges en cada cas per valorar. Sobretot si la graduació d’un suposa la pèrdua de la calitat de vida per no poder accedir a fer certes tasques. No voldria acabar sense fer referéncia a métodes menys violents per a eliminar la miopia.

 

Entrenaments visuals i ortoqueratologia

L’entrenament visual és una pràctica poc usual tot i que en alguns casos pot donar resultats excelents. Es tracta de realitzar diferents exercicis per ensenyar a l’ull a veure monocular i binocularment. La ortoqueratologia consisteix en variar la corbatura de la còrnea amb l’adaptació de lents de contacte més planes d’alló que normalment seria necessari per tal de aplastar la còrnea i donarli menys curbatura (disminuis miopia). La memòria de la còrnea per a recuperar la curbatura original fa que sigui necesari fer aquest tractament periódicament.

 

Quan s'atura la miopia?

En aquest tema, com en la majoria del relacionats amb el comportament del cos humà, hi ha molta controversia. Sembla llógic pensar que al acabar la miopia de desarrotllarse, aquesta no avançaria més. I així succeeix en la majoria dels casos. Pero tampoc no és extrany, que es donguin importants pujades de miopia quan influeixen varis factors fisics o de l’entorn i fins i tot de l’ocupació. En qualsevol cas, i tornem a una questió molt repetida, es fa imprescindible l’exàmen periódic per part d’un professional adequat. Per suposat, tota aixó exposat fins ara és aplicable al casos més habiguals de miopia.

0

Dubtes resolts

0

Valoració dels nostres serveis

0

Astigmatisme corregit

0

Presbícies resoltes

HIPERMETROPIA

Com ja hem vist, la funció dels difernets medis transparets de l’ull és fer que la imatge que volem veure es formi a la retina. Si es forma per davant o per darrere, la imatge es veurà borrosa. Un ull hipermétrop és aquell que, en repos, forma les imatges procedents del infinit (uns 5 metres en endavant) darrere de la retina. Per aixó, la imatge que arriba a la mateixa és borrosa, transmetent-se d’aquesta manera al cervell. I que succeeix quan es mira un objecte proper? Doncs que els rajos entren divergint en l’ull, es a dir, que la imatge es formarà més lluny de la retina, per la tant, la visió serà encara més borrosa.

Correcció

Els rajos de llum que provenen del infinit, entren paral·lels al ull i convergeixen (formen la imatge) per darrere de la retina. Sembla llògic pensar que si els rajos entresin convergint, la imatge es formaria més aprop de la retina, o inclús a sobre de la mateixa. Es a dir, que es veuria molt menys borrós o fins i tot totalment nítid. Ho aconseguim colocant una lent convergen davant del ull.

Causes

I, per que no es formen les imatges sobre la retina? les causes més habituals són: una falta de longitud del ull, una falta de potència dels medis transparents del ull (canvi de curbatura en còrnea o canvi d’índex de refracció dels medis) o transtorns metabólics.

Símptomes

Aleshores, podem dir que un ull hipermetrop veu malament de lluny i de la vora? doncs no, no és tant fàcil. Ja vam veure que el sistema visual és algo dimàmic. Existeix la ACOMODACIÓ que permet enfocar lluny i aprop fent variar el la curba (es a dir, la potència) del cristalí. Com ja hem vist, amb l’ull en repòs, un ull hipermetrop forma la imatge de un punt de l’infinit a l’algre banda de la retina. El cristalí augmentarà la seva poténcia (mitjançant l’ acomodació) i la imatge es formarà més propera a la retina i fins i tot a sobre de la mateixa. Igual ens passa d’aprop si disposem de prou acomodació. Per aixó podem dir que un ull hipermetrop pot veure-hi nítidament tant de lluny com d’aprop. Aixó si, amb un gran esforç acomodatiu. Pot produïr molèsties astenóptiques, es a dir, cansament ocular, mal de cap, irritació de l’ull, etc… I si no disposerritaciones oculares, etc.… Dependrà de la cantitat d’ametropia que tingui i de la capacitat acomodativa del pacient hipermetrop per poder aconseguir una bona visió sense correcció. Com més capacitat (ex.nens) menys molésties oculars tindràn.

Evolució

En general, un ull sa i normal presenta una lleugera hipermetropia fisiológica que no molesta ni precisa correcció. Aquesta és habitual en els infants. L’ull encara no totalment desarrotllat (fins als set o vuit anys) es hipermetrop. Aquesta ametropia desapareix poc a poc amb el creixement. El tractament i correcció de la hipermetropia és relativament complex. Dependrá de molts factors: agudesa visual, símptomes atenóptics, ocupació, edat, preséncia d’estrabisme, ull vague, el picor d’ulls, etc. Per suposat, com en qualsevol cas, l’exàmen visual és imprescindible desde una temprana edat i per part d’un profesional.

PRESBÍCIA

Ja hem vist que l’ull per enfocar a distància propera posa en marxa el mecanisme de “l’acomodació”, mitjançant el qual i per l’acció dels músculs ciliars es varia el gruix del cristal·lí, augmentant per tant el poder dióptric del mateix (recordem que és una lent biconvexa a l’interior de l’ull). Això fa que la imatge d’un punt proper es formi a la retina per poder veure-la nítidament.

Un ull en repós (sense “acomodar”) forma la imatge d’un punt proper darrera de la retina. A “l’acomodar” augmenta el gruix i per tant la potènciadel cristal·lí amb la quall cosa la imatge va a la retina.

Amb el pas del temps els músculs ciliars, com els de la resta del cos humà, perden to fent-se menys potents. Al mateix temps el cristal·lí es va fent menys flexible, d’aquesta manera, la capacitat per a acomodar i per a veure d’aprop va disminuint amb l’edat.

Així, definirem la presbícia com la condició óptica en la qual, degut als canvis produïts amb l’edat, disminueix de forma irreversible el poder d’acomodació. La presbícia és una condició fisiológica i no patológica. “De la qual no se’n lliura ningú”, afegiriem.

La presbícia comença a manifestarse aproximadament als 40-45 anys. Els seus símptomes inicials són molt clars: hem de separar-nos la lectura o la tasca d’aprop i necessitem cada cop més llum. Quan l’esforç és prollonga, comencem a veure ballar les lletres, etc… La presbícia afecta per igual a miops i hipermétrops, manifertant-se abans en els últims que en els primers. I per suposat, afecta als que mai han utilitzat ulleres. És tracta d’una questió absolutament fisiológica que es dona en tots. L’acomodació no comença a fallar sobtadament sino que és un canvi progressiu des de que sóm petits i que es manifesta als 40. Creix posteriorment fins a arribar a un augment de aproximadament 3 dioptries de diferècia entre la graduació de lluny i la d’aprop. Normalment, una correcció de presbicia sol durar uns dos anys. Hem de ser concients de que es necessaria la revisió cada dos anys com a mínim.

 

I, com es corretgeix la presbícia?

La solució és fácil. Estem en un cas similar al de la hipermetropia, formació de la imatge darrere de la retina. Per a aixó es necessari colocar una lent que faci convergir els rajos que entren a l’ull. Aixó es fa amb una lent lógicament convergent (positiva), cosa que és molt raonable si ja hem vist que la presbicia és un problema de falta de poder de refracció de l’ull.

 

I, quin tipus de correcció és la més convenient?

Hi ha varies maneres de compensar la presbícia: les ulleres de mitja lluna, les ulleres bifocals, les ulleres progresives i les lents de contacte progresives. Per a qui no necessita graduació de lluny, es recomenen les ulleres de mitja lluna si té poca graduació. Aquestes permeten mirar per sobre d’elles sense necessitat de treure-se-les ni de baixar-les.

Les ulleres convencionals (“senceres”) presenten l’inconvenient que al aixecar la vista es mira per la graduació de prop, amb la qual cosa no es veu nítidament i fins i tot podem arribar a tenir sensació de vertígen. Poden ser útils per realitzar feines en visió propera durant molt de temps consecutiu i precisant un ampli camp visual, o bé per feines que precissin veure de prop a plans superiors o inferiors a l’habitual.

Una bona solució són unes ulleres bifocals, que ens permeten veure de lluny per la part superior i de prop per la part inferior només amb una mica d’inclinació del cap. Requereix habituar-se a elles però és relativament fàcil tinguent cura els primers dies quan s’hagin de pujar i baixar escales. L’inconvenient és que es nota la porció de visió propera, el que estéticament no és bo ( és un indici de l’edat). No permet una visió clara a distàncies intermitges obligant a apropar-se. Un altre bona solució són les ulleres progressives. Aquest tipus de lent permet una visió nítida a qualsevol distància només variant la inclinació del cap sense necessitat d’apropar-se al que es vol veure de prop. En principi són la solució que restaura una situació més similar al que és el sistema visual abans de la presbícia. És molt bona per qui el seu entorn de treball en visió propera és molt gran o per a qui necessita canviar de distància de mirada amb frequència. Presenten alguns inconvenients com pot ser la visió lateral que no és massa bona, és a dir el “reull”. Són lents més gruixudes per la part inferior per la qual cosa el pes és una mica més gran encara que s’ha millorat bastant i existeixen diferents lents amb pesos mínims. L’adapatació és una mica més complicada i llarga que unesbifocals encara que els resultats finals són molt bons. Contràriament a una opnió generalitzada el fonament d’ús vé a ser similar al d’uns bifocals, és a dir per la part superior veiem de lluny i per la de sota de prop i a més a més podem veure les distàncies intermitges. El principal inconvenient encara és el preu, ja que són bastant més cares que unes lents bifocals però amb la varietat d’ofertes de l’atualitat permeten accedir quasi a tothom a portar-ne. Estéticament al no portar la ratlla que diferencia de lluny i de prop com els bifocals dóna la sensació de vidre normal sense mostrar cap relació amb l’edat de qui els porta.

Per últim, assenyalar que és molt important a l’hora de passar una revisió visual que les nostres necessitats visual principals quedin clarament exposades. Aixó pot influïr en el tipus de correcció que el professional ens recomeni.

ASTIGMATISME

Què és l'astigmatisme?

Per començar, direm que és una paraula provinent del grec que significa: “a” sin i “stigma” punto. Un miop o un hipemètrop tenen la mateixa ametropia en totes les direccions. Us ull astigmàtic en canvi, veu diferent segons la orientació de la llum que li entra al ull. Així, podem definir l’astigmatisme com la condició óptica en la qual els rajos de llum paral·lels que incideixen a l’ull no són refractats igualment en tots els meridians de l’ull. En l’astigmatisme regular els canvis de refracció de un meridià a un altre són progressius, de manera que hi ha dos meridians principals perpendiculars entre si un dels quals té la màxima graduació i l’altre la mínima, i els altres són la progressió entre aquests dos. En l’astigmatisme irregular o patològic, no existeix aquest patró geomètric. Pot haver-hi, fins i tot, diferents poders refractius en un mateix meridià. Normalment es donarà en ulls afectats per traumatismes o còrneas afectades per alguna enfermetat. No és freqüent. El responsable més habitual del defecte d’astigmatisme és la còrnea, que té una forma com achatada o aplastada en un meridià (una mica com mitja pilota de rugby). L’eix del astigmatisme vindrà determinat per la “inclinació de la pilota”. Generalment, la majoria de la gent

 

Símptomes

I, quines conseqüències òptiques té l’astigmatisme? Podem dir, generalitzant, que la imatge d’un punt se’ns tornarà allargada com una línea, en la direcció que tinguem l’astigmatisme.

Pero, a més resulta que abdós meridians principals poden ser miops, o ambdós hipermètrops, o fins i tot, un d’ells miop i l’altre hipermetrop. I els símptomes variaràn segons aquestes característiques, actuant com un miop el meridià miop i actuant com un hipermetrop el meridià hipermètròp.

Els petits astigmatismes poden ser neutralitzats per una persona gràcies a l’acomodació. Acomodant, una persona pot aconseguir enfocar les imatges en els petits astigmatismes. La posibilitat o no de fer-ho dependrà de la cantitat i tipus d’astigmatisme i de l’edat, i sempre ens farà sacrificar la comoditat de no esforçar l’ull. La seva correcció ens estalviarà un bon mal de cap causat per aquest esforç.

 

Correcció

 La correcció de l’astigmatisme s’efectua amb una lent tòrica (astigmàtica) de signe algebraic oposat, per així anul·lar la toricidad de l’ull. Generalitzant una vegada més, podem dir que una superfície tòrica és una superfície més corbada en un sentit que en un altre. Per exemple, la superfície externa de mig ou dur seria una superfície tòrica (També, un tros de “donuts” o de rosquilles ho serien). En general els astigmatismes petits només es corregeixen en funció dels símptomes que presenten. És a dir, si l’agudesa visual és bona, i no hi ha molèsties d’un altre tipus, no es fa necessària la correcció. Però, lògicament, si no hi ha bona visió o es produeix cansament ocular, cefalees o molèsties d’un altre tipus, es fa imprescindible una correcció. També hem de ressenyar que els astigmatismes corregits per primera vegada, solen produir lleugeres molèsties inicials, del tipus de sentir petits vertígens passatgers, veure els objectes nítids però deformats en alguna direcció, etc. …. El cervell ha de habituar-se a la nova imatge rebuda, i necessita d’un temps per a això (major com més gran sigui el grau de l’astigmatisme) Aquestes molèsties desapareixen, lògicament, al cap d’uns dies d’ús de la correcció.

 

Evolució

Progresa l’astigmatisme? Per general, es sol estabilitzar al acabar el creixement, i es difícil que augmenti, pero a vegades es produeixen canvis més tard. El que si que és improbable de que succeeixi és un canvi de l’eix de l’astigmatisme, aixó pot ser indici de problemes més greus. Tampoc hem d’oblidar que en ocasions, l’astigmatisme no es dona de manifest fins que es donen certs factors com l’edat, el canvi d’ocupació, etc…

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies